Perfectes imperfeccions.

En vista de que la meva ment últimament no dóna per més ja que encara està a París ((no vull dir que s’hagi quedat allà a viure sinó que ara mateix potser una part d’ella sobrevola l’atlàntic)), anem a escriure algo sense sentit o significació, simplement per omplir espai i temps que cadascú que ho llegeixi gastarà en llegir ((perquè se que potser ho fareu)) i perquè veieu que d’una petita cosa un se’n pot treure de tot fins a escriure línies i línies i línies. Ja saps, a mi, tot això, se’m dóna bastant bé.
D’escriure, puc escriure moltes coses, unes amb sentit i d’altres sense però sempre seran fetes per mi, sortides de la meva imaginació, escrites per les meves mans xocant al teclat i bé, intentant no pensar gaire en el que em queda per tornar a adormir-me i recuperar el somni viscut les últimes dues setmanes.

Seguidament esmentaré que:

Tot el que he viscut mai podria escriure’s en paraules, tot s’ha convertit en un sentiment sensiblement espectacular espectacular, espectacular.

Tot i les imperfeccions del moment, el temps farà que aquestes imperfeccions millorin, que ningú es perfecte i que encara que la nostra ment s’aferri a crear a algú ideal, mai ningú ho es i d’això m’he adonat.
Ni Déus, ni deesses, ni històries de fades, simplement granotes que potser amb el temps, acabin sent el que han de ser, prínceps blaus que, encara i sent granotes, omplen el cor de les persones.
Per ara, només puc dir que cada imperfecció trobada, ha estat un perfecte descobriment per criticar ((que no sempre una critica és dolenta i espero que aquesta sigui instructiva)), i que, en un període curt o llarg de temps, es millorin.

Però sabeu què?
Mai ningú seria la mateixa persona sense les seves imperfeccions. Així que, ja us diré si em quedo amb elles.

Vamos, que per escriure, escriure, jo puc escriure moltes lletres que formen paraules que formen frases que formen aquest text i que després de llegir-lo, lo únic que hem gastat és temps.

De totes maneres m’encanta ser com sóc, tan impertinentment eloqüent quan toca, tan fiscalitzadora quan es tracta de desaprovar qualsevol fet que inicialment era correcte o vàlid, i tant inoportunament oportuna en tot moment.

Bueno, en fi, per concloure només em queda dir, temps i moment PERFECTE.

Ara comença de nou, el compte enrere.