Tornem-hi.

No, si el problema sóc jo. (confirmo el que vaig llegir l'altre dia a no se on).
És graciós quan les persones fan coses curioses; tan curioses que acaben molestant, fins i tot poden emprenyar a un mateix. I es que com pot ser que siguem d'aquesta manera ( i parlo en 1a persona del plural perquè jo m'hi incloc dins).
A vegades fem les coses sense saber el perquè. Ni sabem per què les sentim, ni per què reaccionem d'una manera o d'un altre, ni per què diem segons quines coses. Però les diem i les comentem. I realment no volem. Però ho fem. I ens enfadem. I molt.
Fa una estona he estat parlant amb el meu tiet i sense adonar-me, el to de la meva veu era excessiu, l'expressió de la meva cara probablement era d'indignació amb mi mateixa i el final de cada frase venia acompanyat amb una gesticulació corporal estranya. M'accelero. I no m'he adonat i el cas es que en cap moment he volgut estar així.
I és el que dic. Que a vegades fem coses que no volem fer però les fem. Ni les volem fer, ni les volem sentir, ni les volem dir, ni tan sols les volem pensar per després somiar en elles. Però hi han coses que no es poden evitar. I algun dia solucionaré el meu problema.

Mentrestant;
Jo de gran vull ser com el meu tiet. I poder explicar com es contracta una companyia de telèfons quan llogues un pis als Estats Units i saber que els xinus de New York després de cada plat, somriuen i diuen enjoy. M'encanta.